http://nochesdealhambra-conversando.blogspot.com/2010/10/fernando-jauregui-fundador-grupo-diario.html

Tengo el honor de presentar hoy el último producto del Grupo Diariocrítico, el que hace el número dieciséis de nuestros periódicos en la Red, el más querido y, quizá por ello, el más difícil.

Creo que es el primer periódico bilingüe en la Red -nunca he visto por qué este tema ha de ser tan conflictivo como aprecian algunos de mis colegas tertulianos- y es, sin duda, uno de los que mayores pretensiones tienen de integración entre lo que pueden ser las sensibilidades más templadas acá y seiscientos kilómetros más allá.

Extremismos en este grupo, nunca; tolerancia, siempre. Democracia, cada minuto. Y, a partir de ahí, lo digo con toda claridad, cada director de cada uno de los periódicos es plenamente independiente y libre para seguir sus propias orientaciones ideológicas y profesionales. Creo que el Diariocrítico de Catalunya, que tan sabiamente dirige el 'meu amic, company i mestre' Jesús Conte, es un buen ejemplo de ello.

Aunque me parece que, además, compartimos otras muchas cosas. El concepto de que noticia es todo aquello que alguien no quiere que se publique, por ejemplo. O la idea de que hay que ser irreverentes, pero irreprochables.

Yo sé que los irreductibles de acá y de allá no se entienden bien, pero nosotros no somos irreductibles. Sé que los extremistas siempre se pelean con los extremistas, los fanáticos con los fanáticos, los que quieren guerras siempre las encuentran. Nosotros no queremos ser irreductibles, creemos en las zonas templadas, nos horrorizan los iluminados y, desde luego, las guerras y las batallas, para otros.

Este periódico es una vieja idea del grupo. Una mano tendida que busca otra mano tendida. Un servicio a la convivencia y no al sectarismo, a la apertura de mentes y nunca, nunca, a las banderías. Queremos que todos quepan, incluso los que tantas veces nos han rechazado, y no por espíritu evangélico, sino porque concebimos el periodismo así: no como arma arrojadiza, ni tampoco como una forma de promoción personal, ni siquiera como un negocio, aunque esto último hubiera dado lo mismo, porque esto es una ruina, y esto lo dice el empresario, y no el periodista.

Pero no está arruinado quien tiene amigos, aquel que busca encontrar algo de sentido común en lo que hace, el que quiere construir y no romper puentes.

Nosotros no salimos a la Red porque haya pronto unas elecciones: nuestro proyecto es demasiado viejo y, personalmente, mi toma de posición ante algunas cosas que pasan aquí, y allí, también. Salimos al encuentro del lector porque creemos, modestamente, que algo podemos aportar a que las cosas sean como tengan que ser -no somos dioses para impulsarlas o impedirlas, aunque algunos periodistas sí se creen Dios-, algo podemos aportar para que se respete la auténtica voluntad de la mayoría, pero con paz, con tranquilidad, sin estridencias.

Venimos, en suma, en son de paz, aunque ya verán ustedes cómo habrá algunos que nos harán inmediatamente la guerra. Yo, como editor del grupo Diariocrítico, no puedo hacer otra cosa que agradecerles a todos ustedes que se hayan congregado esta tarde aquí con nosotros, los que hacemos el periódico, y que compartan nuestra satisfacción -y nuestro orgullo, por qué no- porque creemos que estamos cumpliendo con un deber. Solamente eso. Ni más, ni menos.

Jo, com a editor de Diariocrítico, només puc agrair-los a tots vostès que s’hagin congregat aquesta tarda aquí amb nosaltres, els que fem el diari, i comparteixin la nostra satisfacció -i el nostre orgull, per què no- perquè creiem que estem complint amb un deure. Només això. Ni més ni menys. Gràcies per ajudar-nos a complir-lo. Bona tarda.
___________________________________________
"No ens entendran mai", 111 anys després*

Fa una mica més d’un segle, l’any 1899, Manuel Duran i Bas era ministre de Gracia y Justicia amb la reina regent Maria Cristina. Una Espanya derrotada per la pèrdua de les colònies, s’instal·lava en el pessimisme-. Enfront d’aquesta actitud passiva, la burgesia catalana, alhora que reclamava aranzels, havia fet una aposta per la participació en la governació d’Espanya.

L’experiment va sortir malament i Duran i Bas va dimitir al cap de sis mesos. En tornar a Barcelona va dir "no ens entendran mai".

Per desgràcia, l’experiència de Duran i Bas no va ser la única. Francesc Cambó i la Lliga, l’Esquerra Republicana a la Segona República, van fer apostes decidides per implicar-se en la conducció dels afers públics espanyols i en van sortir escaldats.

Perquè Duran i Bas va dir "no ens entendran mai"?

Hi ha recels històrics, incomprensions, però també una gran part de manca de pedagogia. Manca d’escoltar-nos mútuament. D’acceptar-nos com som.

Per desgràcia, els catalans potser hem posat molt de la nostra part. Espanya no entén Catalunya entre altres coses perquè nosaltres no hem assaltat els centres de decisió de Madrid. Quan el Tribunal Constitucional rebrega l’Estatut, quan un jutge exigeix salvaguardar el castellà, quan la inspecció d’Hisenda pentina indiscriminadament i massivament un barri de Catalunya, quan la diplomàcia no representa el conjunt de les cultures, sinó la cultura espanyola sense accents, els catalans hem posat molt de la nostra part. I és que, ¿quants catalans opositen a jutge, a inspector d’hisenda, a diplomàtic, a registrador de la propietat, a militars? ¿Ens hem implicat, des de dins, perquè la visió que es té de Catalunya des de dins de la maquinària de l’Estat sigui més plural? Hem dimitit d’aquesta tasca i els resultats salten a la vista.

Per intentar que se’ns entengui una mica millor neix aquest Diari. Tenim un eslògan que diu "el que passa a Catalunya s’ha d’explicar des de Catalunya". És la primera condició. "I ho fem" cada dia. Perquè a la resta d’Espanya i al món d’internet en general s’assabentin del que passa a casa nostra. Que molts cops no és allò que expliquen a determinades tertúlies o a les portades dels diaris.

L’esquema mateix del Grupo Diariocritico permet aquest paper. No som una delegació ni una corresponsalia, ni fem una traducció d’un producte ja existent -la casa mare, Diariocritico, nascut fa set anys per iniciativa i il·lusió de Fernando Jáuregui, que és qui m’ha enredat ara en aquesta aventura-. Som un diari propi, independent, amb pensament no sempre concordant amb l’equip de Madrid però solidari i coherent en uns valors i un model d’Estat plural i obert.

Vaig dir que sí al Jáuregui perquè som amics de fa molts anys. I perquè sintonitzem en el model: fer un diari tranquil, valent, que no trenqui res però que expliqui coses. Coses diferents a la resta i sense condicionants. Nosaltres no posarem ni traurem governs però els hi passarem comptes.

Diariocritico de Catalunya no vol ser el portaveu de cap corrent ideològic, ni fer-se ressò únicament dels greuges, que hi són. Volem divulgar el que es cou a Catalunya en el món polític -i ara, especialment aquestes setmanes, viurem una època excepcional-, però també en el camp cultural, de la creativitat, de l’empresa exportadora, innovadora i oberta al món, de la posició capdavantera en tecnologies aplicades a la salut o a la ciència.

Volem contribuir a que Catalunya recuperi el lideratge que per motius diferents s’ha anat diluint, i també crear orgull de pertinença.

Aquest Diariocritico de Catalunya, naturalment, és una tasca col·lectiva. No seria una realitat sense l’esforç suplementari d’uns companys de despatx als que ocupava altres feines i que ara hi aboquen més temps i il·lusió. A ells -en Pau Valero, l’Aurora Torras, la Vanessa Gálvez i la Clàudia Conte- el meu agraïment i reconeixement.

I un tribut especial a la nòmina de col·laboradors d’opinió, als qui tinc a dieta fins que el producte surti rentable, tot i que ja saben que els hi asseguro un dinar per Nadal. Gràcies, doncs, a Mina Pedrós, Pere Costa, Raimon Cuxart, Antoni Cisteró, Vicenç Ferrer -companys de la tertúlia dels dimarts a l’Ateneu-, a l’Eva Miquel, Maria Rosa de Andrés, Julia Herrera, Isabel Prada, Pere Bonnin… i d’altres que també han aparegut amb menys regularitat.

Un agraïment especial als patrocinadors, als primers que han confiat en nosaltres, alguns dels quals avui ens acompanyen aquí, perquè la premsa digital no viu ni de subvencions ni del quiosc, sinó dels banners.

I què dir dels lectors, termòmetre de la fidelitat a un projecte i de l’expansió del boca-orella per captar nous seguidors.

Gràcies, finalment, a tots vosaltres, a tots vostès, per l’amabilitat d’acompanyar-nos en un dia en què coincideixen molts actes en aquest ciutat. Els hi estem molt agraïts per l’elecció que han pres i esperem comptar amb tots en un projecte comú.

I a Fernando Jáuregui i a tot el seu equip de Madrid, gràcies per la paciència d’aguantar-nos. De pensar de manera diferent i de somniar en una llengua diferent. Això ens enriqueix mútuament.

En el fondo nos queremos.

*Paraules de benvinguda de Jesús Conte, director de Diariocritico de Catalunya, en l’acte de presentació. 7 octubre 2010.

Ver todos los episodios