Toni: Bones vesprades a tots els oïdors. Hui ens acompanya Vicente, psicòleg especialitzat en acompanyament a jóvens adults, per a parlar d'un tema que afecta a moltíssims universitaris: eixes crisis existencials que sorgeixen just quan acaben la carrera. Vicente, benvingut al programa.



Vicente: Moltes gràcies, Toni. És un plaer estar ací i poder parlar d'algo tan important com este moment vital.



Toni: Vicente, comencem pel bàsic: a què ens referim exactament quan parlem de crisis existencial en esta etapa?



Vicente: El primer que vull deixar clar és que esta crisis no és una patologia ni un fracàs personal. És un moment de profunda reflexió sobre la vida, la identitat i el propòsit personal. Sorgeixen preguntes com "Quin és el sentit de la meua vida?" o "Qui sóc realment?", i encara que puguen ser incòmodes, són absolutament necessàries per al creiximent.



Toni: És interessant eixe enfocament, perquè generalment es parla de les crisis com algo negatiu...



Vicente: Exacte, i eixe és precisament el canvi de perspectiva que necessitem. Esta crisis és, en realitat, un temps d'introspecció i canvi. És el moment en què els jóvens adults es paren a pensar: "Cap a on vull dirigir la meua vida?". I això, encara que genere incertesa, és tremendament valuós.



Toni: Aleshores, diríem que és quasi un pas necessari per a madurar?



Vicente: Absolutament. És part del que el psicòleg Erik Erikson va anomenar la crisis d'identitat: un període en què la persona explora qui és i qui vol ser en el futur. Quan es resol de manera saludable, condueix a un sentit del jo més estable. El problema no és la crisis en si, sinó com decidim transitar per ella.



Toni: Hi ha fases identificables en esta crisis? És a dir, segueix un patró reconeixible?



Vicente: Sí, les investigacions han identificat quatre fases principals que molts jóvens travessen.



La primera fase és "Sentir-se atrapat": acceptar les primeres responsabilitats adultes, com una relació seriosa, llogar un pis o triar una carrera professional. Això genera cert por a no poder canviar de rumb.



Toni: És com si la porta es tancara darrere de tu...



Vicente: Exacte. Després ve la segona fase: "Abandonament". Molts jóvens se senten en una "falsa maduresa": han acceptat responsabilitats, però no se senten percebuts com a adults. Aleshores sovint trenquen amb l'establit: canvien de treball, acaben relacions o tornen a casa.



La tercera fase és la "Solitud", quan apareixen sensacions d'aïllament, però també comença l'exploració personal: nous interessos, amistats o projectes.



Toni: És com tocar fons per a poder impulsar-te...



Vicente: Just això. I finalment, la quarta fase: "Un nou jo". Després d'eixa reevaluació, emergeix una persona més autèntica, segura i orientada. És important que sàpien que el procés és normal i que sempre té eixida.



Toni: Vicent, tu que treballes molt per ací, per la Marina Alta. Notes que este fenomen tinga particularitats a la nostra comarca?



Vicente: Sens dubte. A la Marina Alta tenim les nostres pròpies dinàmiques. D'una banda, la pressió de trobar una faena "de lo teu" en un entorn que de vegades és molt estacional o amb un teixit empresarial molt concret. I d'una altra, el gran dilema que mencionava abans: em quede prop de casa, a Dénia, a Xàbia, a Pego... o he d'anar-me'n a València, a Alacant o inclús a Madrid o a l'estranger per a desenvolupar la meua carrera?



Toni: El famós "dilema" entre la carrera i la terreta...



Vicente: Exacte. És un conflicte de valors brutal. Molts jóvens senten que han de triar entre la seua ambició professional i les seues arrels, la seua família, els seus afectes, la mar, el Montgó... I això afig una capa d'angoixa existencial enorme a la crisi. Se senten atrapats entre dos versions de si mateixos que pareixen incompatibles.



Toni: I això com s'aborda des de la teua perspectiva com a psicòleg?



Vicente: El primer és entendre que no és una decisió permanent ni definitiva. Molts jóvens pensen "si me'n vaig, és per a sempre" o "si em quede, estic renunciant a tot". I la realitat és molt més flexible. Pots eixir, tornar, provar, experimentar. L'important és que la decisió siga des dels teus valors reals, no des de la por o la culpa.



També treballe molt el reconéixer que tots els camins tenen guanys i pèrdues. Si et quedes a la Marina Alta, guanyes proximitat, arrels, qualitat de vida. Si t'en vas, guanyes oportunitats, creixement professional, experiències noves. Cap opció és perfecta, i això està bé. Es tracta d'elegir conscientment què valors són prioritaris per a tu en este moment de la teua vida.



Toni: Molts jóvens em comenten que el més difícil és eixa sensació de no saber què passarà, la incertesa constant...



Vicente: És una experiència universal. El nostre cervell està programat per a protegir-nos, i davant del desconegut s'activa l'alarma de la por. Però ací està la clau: la incertesa no pot eliminar-se, només gestionar-se.



Practicar l'acceptació és fonamental. Acceptar no és resignar-se, sinó reconéixer el que no podem controlar i enfocar l'energia en el que sí està en les nostres mans: la nostra actitud, els nostres hàbits, les nostres decisions.





Toni: O siga, no es tracta de tindre totes les respostes, sinó d'estar bé sense tindre-les...



Vicente: Exactament. Aprendre a conviure amb la incertesa és confiar en què, encara que no ho sàpies tot, podràs manejar el que vinga. L'ansietat viu en el futur; tornar al present, al que sí podem fer ara, és una ferramenta poderosa.



Toni: Parlem de ferramentes concretes. Què pot fer un jove en mig d'esta crisis per a fortir-se?



Vicente: L'essencial és l'autoconeixement. Quan entenem qui som, es redueix la por a l'incert. Les persones que es coneixen bé tenen un món interior més estable i gestionen millor l'emoció, inclús quan l'entorn es balanceja.



Una pràctica eficaç és portar un diari personal: plasmar emocions, pensaments i objectius per a identificar patrons. També és important definir els valors personals: què és realment important per a tu, no per als altres. Tindre els teus cinc valors clau t'ajuda a prendre decisions alineades amb tu.



Toni: I algo que m'agrada del que dius és que no depén de ningú més.



Vicente: Exactament. Ací entra la responsabilitat emocional, que consisteix a reconéixer que les nostres reaccions són nostres. No culpem a l'entorn, entenem que podem modificar la nostra resposta. Eixa presa de responsabilitat és el que dóna llibertat i maduresa emocional.



Toni: Parles d'agafar les regnes de les pròpies emocions... això sona a autonomia.



Vicente: Així és. L'autonomia emocional implica desenvolupar autoestima, gestionar les emocions de forma conscient i mantindre una actitud positiva. Requerix practicar l'automotivació —trobar motius personals per a seguir avant— i l'autoeficàcia, que és creure en la teua capacitat per a adaptar-te als canvis i crear benestar des de tu mateix.



Toni: És una visió molt més activa, no de víctima.



Vicente: Justament. No es tracta d'esperar que canvien les circumstàncies, sinó de construir ferramentes internes per a respondre millor a elles. Eixe és el pas de la joventut a l'adultesa emocional.



Toni: Posem-nos pràctics. Si un jove ens escolta ara i pensa "això és exactament el que em passa", per on pot començar hui mateix?



Vicente: Primer, qüestionar els pensaments catastròfics. Preguntar-te si les idees que tens es basen en fets o en pors. Segon, mantindre't actiu: establir rutines, fer exercici o emprendre xicotets projectes. Tercer, recolzar-te en persones que et comprenguen. Les converses compartides alivien i ordenen la ment.



I si la sensació de bloqueig persistix durant setmanes, és important buscar ajuda professional. No perquè estigues trencat, sinó perquè a vegades necessitem una guia per a trobar les ferramentes adequades.



Toni: Per a anar tancant, com s'ix enfortit de tot això?



Vicente: Entenent que construir una identitat adulta no significa tindre totes les peces ordenades. Significa decidir per tu mateix amb base en els teus valors, encara que el camí no siga sempre clar. Suposa acceptar les teues contradiccions, entendre les teues emocions i comprometre't amb el teu propi creixement.



Toni: És a dir, més que buscar estabilitat, es tracta d'aprendre a moure's amb ella.



Vicente: Exactament. La crisis no destruïx, transforma. Qui travessa este procés amb consciència ix més sòlid, més autèntic i més alineat amb el que realment és. És el pas de "qui creia que havia de ser" a "qui realment sóc".



Toni: Vicente, un missatge final per als oïdors que estiguen en mig d'esta etapa.



Vicente: Que recorden que això passarà. No estan perduts, estan creixent. Cada crisis és una oportunitat per a conéixer-se millor, redefinir prioritats i construir una vida més coherent.



Toni: Moltíssimes gràcies, Vicente, per ajudar-nos a mirar la crisis des d'un altre lloc.



Vicente: Gràcies a tu, Toni. I a qui ens escolta, recordeu: no es tracta de tindre totes les respostes, sinó de trobar les pròpies.



Toni: Amb eixe missatge ens acomiadem. La crisis no és el problema: és la porta. Bones vesprades!





Si percibes que tienes problemas de autoestima, y que necesitas ayuda psicológica, no dudes en contactar conmigo. Estoy contigo. Estoy aquí para escucharte.

Ver todos los episodios